EL RINCON DEL TARADETE: Crítica Teatre: Kràmpack / Aquitània Teatre

lunes, 16 de septiembre de 2019

Crítica Teatre: Kràmpack / Aquitània Teatre

Quan fotre un Kràmpack és més que un joc...

Kràmpack, la primera comèdia de Jordi Sànchez, que es pot tornar a veure des del 12 de setembre de 2019 al Teatre Aquitània, s’estrena avui, 16 de setembre, després de més de vint anys de l’èxit de l’espectacle original – que fins i tot va inspirar una pel·lícula dirigida per Cesc Gay l’any 2000.

L’obra, dirigida per Pep Antón Gómez, és una comèdia sobre la relació d’amistat entre un grup d’amics que ronden la vintena d’anys i que decideixen anar a viure junts. La convivència farà que aflorin fortes tensions sexuals i els protagonistes s’acabin despullant emocionalment.

El ritme dinàmic i el to desvergonyit es mostren ja des de la primera escena en què Pau (Àlex Ferrer) junt amb José Luis (Mikel Iglesias) i Xavi (Jaume Casals) organitzen el funeral de la padrina –així és com l’anomena Pau-, l’antiga inquilina que troben morta al pis. Tot i així, la mort de la padrina no serà qui desencadeni el conflicte principal, sinó Berta (Lídia Casanova), l’ex d’en Pau, que ocupa la quarta habitació que queda per llogar, i a en José Luis i a en Xavi els hi agrada.

A partir d’aquest primer plantejament, característic d’una comèdia de situacions, l’espectador s’endinsa en la trama narrativa captivat per l’autenticitat dels actors. En aquest punt, però, cal esmentar les reminiscències de Plats Bruts, especialment, pel fet que Àlex Ferrer i Jaume Casals recorden a López (Jordi Sànchez) i a David (Joel Joan), respectivament –en concret, Jaume Casals l’imita a la perfecció. Potser el director ha volgut que aquests imitessin els actors que interpretaven papers similars en l’espectacle original, però, tot i ser una imitació molt ben aconseguida, aquesta limita el joc interpretatiu més personal -en concret, el de Jaume Casals.

L’escena en què les actituds i els comportaments ja no són merament superflus té lloc a la cuina. La mateixa escenografia i el vestuari mostren que s’inicia una escena més intimista: un escenari enfosquit que contrasta amb la llum de l’interior del frigorífic, que el deixen obert, i al costat del qual Pau i Xavi apareixen asseguts vestits amb samarreta i calçotets. Mig despullats acaben fent un Kràmpack, que és més que un joc entre amics. A partir d’aquest moment, es desenvolupen la resta d’escenes amb una càrrega molt més dramàtica on es deixa més de banda la superficialitat còmica.

Kràmpack és una obra recomanable: enganxa in crescendo des de les primeres escenes. Per passar una bona estona i riure.

Crítica escrita per Teresa M.